Si plores perquè has perdut el Sol...

Madame Bovary somia desperta, en l'adaptació per al cinema de Claude Chabrol Segons vaig sentir a L'hora del lector , quan Gustave Flaubert expressava allò tan conegut de Madame Bovary c'est moi , no es referia pas exclusivament a les passions romàntiques frustrades sinó a la distància que en general s'imposa entre els ideals i la realitat precària amb la qual ensopeguem tan sovint. Si era aquesta la intenció de Flaubert, a l'hora de citar la famosa sentència, podem acordar que una àmplia majoria de mortals ens identifiquem amb Emma Bovary -independentment que el personatge desperti més animadversió que simpatia-. Pensem, per exemple, en el munt de papallones que voleien pel cervell d’un estudiant en època universitària i de quina manera moren fumigades, pobrissones, quan entren en contacte amb el gas tòxic de la realitat quotidiana. En aquest sentit, recordo un company que detestava la pel·lícula El club dels poetes morts : defensava que el professor, en alimentar

Apunto en un paper uns quants temes per a tractar al blog i veig impossible reflexionar sobre cap altra qüestió que no sigui l’infern libi. Ara, els morts són tema de portada. I jo em pregunto on érem, quan es gestava tot aquest horror. En quina mena de distraccions ocupàvem el temps lliure. Gaddafi, no fa gaire acollit amb tots els honors per Zapatero -amb Aznar també s'hi portava a partir un pinyó-, ha embogit fins al punt de protagonitzar una carnisseria davant la qual alguns mandataris fan veure que se sorprenen. No sé que té de particular que un sanguinari, davant del perill, reaccioni amb una matança indiscriminada. Semblen col·lapsats. Potser esperaven un discurs sobre la pau universal i la llibertat dels pobles. Gaddafi ha respost a les revoltes com l'assassí que ha estat sempre, encara que en els països civilitzats no hi passin, aquestes coses. Qui sap, potser els seus col·legues nord-africans haurien fet el mateix, si haguessin intuït alguna possibilitat de triomf. Ob

José Luis Burgos, damnificat pel Banco Santander , roman des del 30 de novembre del 2010 davant les portes de l’entitat, al nº 5 de Passeig de Gràcia Mentre els mitjans de comunicació ocupen bona part del temps en bajanades de tota índole -ara es troben immersos en un revival intensiu i esgotador sobre el 23-F, que no aporta pràcticament cap novetat-, la informació relativa a aquells maneguen els fils del poder a l’ombra, continua sense despertar el seu interès de forma especial. Diguem-ne selecció acurada de la notícia. Amb la finalitat que res no canviï, cal mantenir ben viva la flama de la distracció. No fos cas que algun raig reivindicatiu s’escolés per una escletxa del controlat escenari. Si tenim en compte el tema estrella del present mes de febrer, està ben clar que la democràcia encara és una qüestió pendent. I tan pendent. Hi ha moltes maneres d'imposar una dictadura, ja sigui a cop de pistola o d'omnipotència bancària. Val a dir que la primera és sorollosa, mentre qu

Aquest matí pensava en els somnis frustrats i en les revolucions. Com en poden arrelar, de lluny. Pensava en els projectes mutilats i les expressions oníriques que els acompanyen. En tanta opressió silenciada i l'esclat d'una revolta, gestada llargament. Aquestes divagacions inconnexes m'han conduït a les teories revolucionàries del pensador de Martinica Frantz Fanon i les seqüeles psicopatològiques dels pobles subjugats. L'anorreació de la identitat, l'assimilació d'una cultura estranya, el buit espiritual, l'alcoholisme. Un camp de recerca tan oblidat com apassionant. Després he enllaçat mentalment amb la peculiar biografia Recuerdos, sueños, pensamientos , del psiquiatre suís C.G. Jung, autor que va marcar de forma definitiva la meva formació i que ara recupero amb certa perspectiva crítica. És aquella mena de teòrics que convé passar pel sedàs del temps i la distància. A la part final, hi narrava la seva descoberta de l'Àfrica. Mentre penetrava per

Hosni Mubàrak pateix depressió . Està greument malalt. Pobre rais . Als seus vuitanta-dos anys, amb tres dècades de tirania a l’esquena, ha arribat un punt que l’organimse li ha fet figa. Als egipcis torturats a les presons d'El Caire no els ha calgut tant de temps, per desmuntar-se. Als assassinats, tampoc, per caure fulminats. Es miri per on es miri, un dictador és un trastornat mental. Un pertorbat desconnectat del món. Durant el seu mandat despòtic, el règim que el sosté, els països amics i el poble que governa amb mà de ferro li fan creure, d’una o altra manera, que el seu univers delirant és l’única certesa possible. Però quan el bròquil s’acaba -sempre s’acaba- la bombolla de la fantasia demencial es peta i cal retornar a la crua realitat. És llavors quan el deliri megalòman esdevé depressió profunda. Només queden la catacumba anímica i la mort. Altres dictadors caiguts es suïciden, simulen falses patologies o són executats. No hi ha més alternatives. Recordem Hitler i el s

Santi Santamaria va patir un fulminant atac de cor, en una estada a Singapur. La seva pèrdua ha ocupat bona part dels informatius d’aquest país. A banda del buit insondable que deixa entre la gent propera i també en l'àmbit de la gastronomia, la desaparició del carismàtic xef ens ha recordat novament la mort. Aquella ineludible companya, que tant inoportunament ha vingut a buscar algú, quan menys l’esperàvem... Ens ha sorprès, fins i tot quan sabíem del cert que havia d'arribar, més aviat que tard. A vegades, ens ha gelat l’ànima, ens ha colpit tan ferotgement que una part de nosaltres també s'ha esvaït, per no tornar mai més. Altres cops, encara que només hagi estat una breu estona, ens ha embolcallat amb una brisa esperançadora. Una alegria pausada, serena i fugaç, ens ha tocat ben endins. En ocasions, hem volgut fer la viu-viu. Hem dissimulat, com si no l’haguéssim vista i, un bon dia, de sobte, com deia Sándor Márai, al cap d’uns quants anys, hem girat una cantonada i e

José Bono ha establert contactes comercials recents amb el dictador guineà Obiang, amb el qual, segons assegura, ens hi uneixen moltíssimes més coses que no ens separen Darrerament, el terme “dictadura amiga” s’ha posat de moda, en els mitjans de comunicació, per fer referència a aquells països, o grans potències mundials, amb les quals està plenament justificat establir-hi transaccions comercials, malgrat que s’hi violin els drets humans de forma sistemàtica. Si cal decidir entre caixa o faixa, està ben clar cap a on es decantarà la balança. Els diners mouen el món i tancar els ulls és ben fàcil. L’ésser humà no vol complicacions. Només hem de recordar la càlida vinculació que fins fa poc unia el tirà egipci Mubàrak amb els líders de diversos països europeus –inclòs Espanya, si realment entra en aquesta categoria-. També tenim la Xina o Qatar, per posar un parell d’exemples a l’atzar. Sembla, però, que amb l’aroma de llibertat que desprenen les revoltes nord-africanes, la foto de fam

El professor Edward W. Said és autor de la cèlebre obra Orientalisme, publicada l'any 1978, una referència ineludible per entendre el món actual i les arrels dels seus conflictes convulsos . A baix, una imatge per al record: Said compartia taula amb Barack i Michelle Obama. Darrerament, per un motiu o altre, topo amb referències constants al llibre Orientalisme , del professor de la Universitat de Columbia i activista palestí Edward W. Said, desaparegut l'any 2003. No m'he pogut estar de recórrer a aquesta obra, citada amb tanta insistència, tot i que tenia un cert temor a no entendre-la prou, atès que es tracta d'un assaig d'història i no estic gaire avesada a aquesta mena de lectures. Al principi, costa un xic entrar en matèria però el text flueix de manera tan extraordinària que Said fa assequibles per al gran públic alguns dels temes més profunds i tanscendentals que afecten el món actual i que, fonamentalment, planten les seves arrels en l'era del colonia

Cedenilla i les polèmiques felicitacions. Foto: Periodista Digital Hauria de ser una notícia pràcticament anecdòtica , si no fos perquè és un reflex patètic de la part més fosca d'aquest país. L'aluminosi que rebenta les estructures del poder i mina la moral ciutadana, té nom de felicitació nadalenca. No es tracta només del fet que Aurora Cedenilla enviés missatges xavacans als seus empleats -si hagués estat un home, com a mínim, el titllarien d'assetjador sexual-, ni tampoc que hagin acomiadat vilment l'única persona que va gosar denunciar-ho, quan només li faltaven dos mesos per jubilar-se. Es tracta, també, de comprendre els mecanismes a través dels quals una dona amb un estil tan barroer ha assolit el càrrec de sotsdirectora general de Formació per a la Seguretat Viària. Encara més. Es tracta d'entendre per quin motiu el director de la DGT, Pere Navarro, la defensa aferrissadament, fins al punt de cometre la flagrant irregularitat de donar una puntada de peu al

Aina Calpe és Noelia, a La línea recta , òpera prima de José María de Orbe Tot fent zàping, ahir vaig ensopegar al Canal 33 amb La línea recta , la primera pel·lícula de José María de Orbe. Està produïda per Jaime Rosales, la qual cosa ja dóna una idea aproximada d'allò que veurem en els propers minuts. Un treball que pot commoure tant com irritar. L'acció no té un punt de partida narratiu convencional però s'hi entreveu una història ben travada. Aquest em va semblar el mèrit principal del film. Personalment, no tinc un interès especial en aquesta mena de cinema, sóc incapaç de citar cap referència sobre les fonts de les quals ha begut el director. Tampoc m'importa. La vida de Noelia em va captivar de seguida per la seva extraordinària similitud amb la realitat quotidiana i el cabdalós riu subterrani que la recorre. Aparentment, és una obra anodina, a cavall entre la ficció i el documental, que no aporta gran cosa. Un cop passades unes quantes seqüències, però, t'ad

La vida és meravellosa fins que deixa de ser-ho. Determinats sopars traurien de polleguera al més pintat, encara que hi ha comensals que s'esforcen de valent per demostrar el contrari. Hi vas a contracor, perquè intueixes què passarà. Però hi vas, malgrat tot. No vols quedar malament. Ser antipàtica és inadmissible. Una màcula horrible. Mostrar-se infeliç encara és més terrible. D'acord, anem-hi. Com era de preveure, ensopegues amb un festival desacomplexat de narcisisme. T'adones que hi ha persones que mai no es cansaran de parlar ampul·losament de si mateixes. Et preguntes si, de tant en tant, donen una ullada al món que les envolta. Per simple curiositat. Gradualment, un avorriment infernal s'apodera de tu. Ni tan sols l'humor et salva del tedi. Tens unes ganes boges d'aixecar-te i dir: perdoneu, no puc més, sou impresentables. Adéu. Però et quedes. La impresentable series tu. Cap baix: ara toca menjar i somriure. Si fas mala cara, has begut oli. Viatges trep

En ocasions, no pots evitar escoltar determinades converses. Especialment, quan tens persones al teu voltant que xisclen arran d'orella. Prou que voldries quedar-ne al marge però la cridòria s'escola inexorablement per la trompa d'eustaqui, fins que penetra al cervell de forma definitiva. Fa uns dies, el tema que ocupava l'atenció d'un grup de joves esvalotats, en una cèntrica cafeteria de Barcelona, era la Pilota d'Or i el seu suposat equivalent femení: la bragueta d'or. Els engrescats tertulians -també hi havia alguna tertuliana- devien rondar la trentena i tenien aspecte d'eterns adolescents. Potser és un judici precipitat però em va semblar que ja estaven un xic crescudets com per entretenir-se amb segons quines bajanades. Em va fer ben bé la impressió que algun plató de televisió s'havia traslladat a aquella terrassa de la ciutat. El fet és que discutien acaloradament sobre quina de les espectaculars parelles de reconeguts futbolistes mediàtics

El periodista Toni Clapés, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia , confessava que, atesa la seva rutina laboral, se sentia com el típic hàmster que circula sense parar a la roda d'una gàbia. Malgrat que el polifacètic Víctor Amela apuntava com n'era de bonica la seva feina, Clapés insistia en una sensació de déjà vu . Sempre els mateixos temes, un any rere l'altre. Aquestes declaracions sinceres al diari dels Godó no són cap novetat, perquè els oients del seu programa a RAC1 ja l'hem sentit queixar-se en antena en més d'una ocasió. La metàfora de l'hàmster i la roda, que va popularitzar la marca Volkswagen en un dels seus famosos anuncis, l'he escoltada també en boca d'algunes persones properes, que ronden la quarantena. Parlen d'una mena de crisi existencial, com si tinguessin la sensació que la vida hauria de ser quelcom més que un conjunt de jornades que no aporten elements substancials de plaer ni tampoc de sentit. La còpia reiterativa d