La felicitat de Sísif



Sisyphus, de Tiziano (1549). Imatge extreta de Wikipedia.


“La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d’home. Sísif, cal imaginar-lo feliç.”

Albert Camus, El mite de Sísif , pàg. 156.

El problema de l’atur al nostre país és a la llista dels maldecaps que més amoïnen els ciutadans. Aquells “afortunats” que treballen tampoc tiren coets, atès que la precarietat amenaça amb devorar a grans mossegades la totalitat del mercat laboral. No són poques les persones que, d’una o altra manera, expressen que s’esforcen de valent però que, tanmateix, no assoleixen mai cap dels objectius que s’havien proposat en una determinada etapa. Anys i panys d’estudis i sacrificis econòmics no han servit per trobar una feina vocacional i han hagut de conformar-se amb una ocupació feixuga, simplement per anar tirant. Després d’una jornada interminable, amb grans dificultats, poden cobrir les necessitats més bàsiques, un mes sí però l’altre no. Cada vegada que la il·lusió d’un avenç es dibuixa en l’horitzó, els sorprèn una  batzegada imprevista, que l’esborra sense cap contemplació. Un munt de noves factures, ensurts de salut, cartes del banc, desperfectes per reparar... De cap i de nou, és necessari recomençar-ho tot. Qualsevol projecte de futur esdevé una quimera. Per què cal seguir lluitant?, es pregunten. ¿Quin sentit té perseverar en aquesta rutina anguniosa, si l’horitzó només els prepara incerteses i misèries? Aquests interrogants són també els nostres i sempre hi haurà algú  que els viurà de forma més dramàtica, en algun racó de món o bé al costat de casa.

A la bonica i alhora crua pel·lícula Man push cart (2005), que tingué una excel·lent acollida per part de la crítica, se'ns mostra la vida d’Ahmad, una exestrella de rock pakistanès que tragina amunt i avall el seu carret ambulant, per vendre cafès i bagels als atrafegats veïns de Manhattan, encara sota el fosc influx de l’Onze de Setembre. La voluntat d’aplegar prou diners per viure al costat del fill que tingué amb la seva difunta dona és el motor que mou la seva vida i per això afronta, infatigable, nombroses adversitats. Quan semblava que les noves coneixences que havia fet a la ciutat podien ajudar-lo a millorar la delicada situació per la qual travessava,  els plans se li ensorren com un castell de cartes i Ahmad es troba, novament, a la casella de sortida. Malgrat el fràgil panorama del protagonista, el director, Ramin Bahrani, que coneix de prop la realitat dels immigrants  que malviuen a la Gran Poma –de fet, l’actor principal és un d'ells-,  recordava en una entrevista que el Mite de Sísif d’Albert Camus fou una inspiració a l’hora d’escriure i rodar la història. No considerava, i això pot resultar sorprenent, que les vicissituds d’Ahmad haguessin de convertir-lo, forçosament, en un home desgraciat.

Per a comprendre-ho millor, recordem com el singular novel·lista i pensador francès descriu un dels possibles moments de descoberta de l’absurd (pàgs. 25-26):


“S’esdevé, però, que les decoracions s’enfonsen. Llevar-se, tramvia, quatre hores d’oficina o de fàbrica, dinar, tramvia, quatre hores de treball, sopar, dormir, i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme: aquest camí se segueix còmodament la major part del temps. Només que un dia s’hi dreça el “perquè” i tot comença a dins d’aquest cansament tenyit de sorpresa. “Comença”, això és important. La lassitud és a la fi dels actes d’una vida maquinal, però al mateix temps inaugura el moviment de la consciència. […]. Aquestes observacions no tenen res d’original. Però són evidents: això basta de moment amb vista a un reconeixement sumari dels orígens de l’absurd. La simple “inquietud” és l’origen de tot. […]. Vivim sobre el futur: “demà”, “més tard”, “quan tindràs una posició”, “amb el temps, comprendràs”. Aquestes inconseqüències són admirables, perquè, al capdavall, es tracta de morir.”

Sísif és l’heroi de l’absurd, ens dirà Camus. Aquell ésser que ha estat castigat pels déus a pujar una feixuga pedra al capdamunt d’una muntanya, per després observar com cau pendent avall. Sense defallir, la tornarà a carregar fins al cim, en un cicle d'anades i vingudes sense final. Sempre havia pensat que aquesta condemna infernal feia que aquella miserable existència esdevingués una de les pitjors tortures que hom podia imaginar però, d’ençà que s’ha evaporat el miratge de l’Arcàdia promesa pel capitalisme de consum, que la felicitat que imagina Camus per a Sísif ha recuperat el sentit. De fet, la seva actitud no és pas la de resignació passiva perquè la consciència de l’absurd no implica abandonar la lluita contra la injustícia, ans al contrari. El suïcidi tampoc és la solució. L’acceptació d’una realitat plena de limitacions –inclosa l’absència de Déu- pot conduir a la dedicació plena a l’acció, tant individual com col·lectiva. La rebel·lia és una actitud heroica enfront de la irracionalitat del món. Penso, per il·lustrar-ho amb un altre exemple, en la lluita de les treballadores i treballadors de Telefónica-Movistar, els quals, sense cap garantia d’èxit, perseveren en la seva tasca de visibilització dels abusos que pateixen sota les grapes d’una gran companyia, tot reivindicant millores laborals. És ben cert que aquesta batalla és insignificant, davant de les cruels opressions que tenallen les vides de milions d’assalariats d’arreu del món; una petita victòria tampoc  representaria el final de les seves desventures però, amb tot, la tenacitat en la comesa els impulsa a seguir caminant, que no és poca cosa. Avui, la roca de Sísif, continua rodolant.

Referència


·        Camus, A. (1987).El mite de Sísif. Barcelona: Edicions 62.

Article publicat a Tercera Informació



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia