dilluns, 1 de juny de 2015

La conflictiva "cultura del dormitori"



Imatge extreta de Google


 A l’hora d’abordar la teràpia amb adolescents, a diferència de dècades anteriors, els psicòlegs hem de tenir en compte necessàriament el paper que juguen les noves tecnologies en la seva rutina diària. Quan és l'hora de parlar amb els pares, no és pas estrany que aquests es queixin del mal ús que en fan, la qual cosa genera conflictes de tota mena. Entre els més freqüents –si més no per la meva experiència- hi trobem l’escàs control de la despesa, la manca de concentració a l'hora de fer els deures o les sorolloses picabaralles que esclaten –de vegades, amb diversos germans implicats- quan els adults proven de limitar l’ús de l’ordinador, el mòbil, les tauletes, etcètera. Un altre problema habitual és l’aïllament dels fills a l’habitació, una mena de “fortificació privada”, que dificulta el diàleg familiar, tot impedint, al seu torn, que es resolguin els conflictes domèstics de manera més fluïda. En relació a aquest darrer punt, malgrat que les orientacions depenguin en bona mesura de la idiosincràsia de cada cas, la majoria d’experts coincideixen en destacar que els gadgets informàtics s’haurien d’ubicar en espais comunitaris de la vivenda, per evitar justament que els fills els “bunqueritzin” i els pares es desconnectin completament de les seves experiències, tant “reals” com “virtuals”.


Tal com recorda Livingstone (2007), aquest fenomen és conegut amb el nom de “cultura del dormitori” -bedroom culture-, que va iniciar-se amb el trasllat de la televisió a diferents cambres de la casa i s'ha accentuat amb l'arribada de les TICS. L'esmentat concepte es pot definir com un conjunt de creences i pràctiques -íntimament vinculades a la identitat, la privacitat i el jo-, lligat a l'espai domèstic de l'habitació dels infants, durant la darrera etapa de la societat moderna. El tancament a la llar -a diferència dels records de l'esbarjo al carrer que conserven la majoria de pares-, segons la mateixa autora, també està relacionat amb la “societat del risc” descrita per Ulrich Beck. A grans trets, el cèlebre sociòleg alemany posava en relleu la centralitat que ha pres la incertesa en la forma que tenim d'organitzar-nos en comunitat. Avui, dues portes delimiten clarament l'espai de lleure dels menors: la primera, la del carrer i la segona, la del dormitori. Atès el nombre creixent de comunitats reixades que proliferen arreu del món, en les classes altes, potser caldria afegir-hi una tercera barrera: la que separa la seva urbanització de la resta del món, un lloc potencialment "perillós" i del qual convé aïllar-se. Aquest xoc entre cultures es posa de manifest en nombroses sèries i pel·lícules. Per exemple, a la comèdia nord-americana Spanglish (2004) -que no és una història tan fluixa com sembla a priori-, l'actriu espanyola Paz Vega interpreta el paper de Flor, una dona mexicana divorciada que decideix emigrar als Estats Units, per oferir-li un futur millor a la seva filla Cristina. Sense parlar ni una sola paraula d'anglès, es posa a treballar a casa dels Clasky, una família acomodada, els valors de la qual entren en contradicció amb els de la seva cultura d'origen. Molt preocupada, Flor veu com, de mica en mica, la nena es va “americanitzant”: Li agrada anar constantment a comprar i es vol matricular, tant sí com no, en un col·legi d'elit. En un emotiu moment del film, quan Flor intenta apropar-s'hi després d'una discussió, ella la rebutja i crida: “I need my space!" (Necessito el meu espai!), a la qual cosa la mare respon que no hi ha d'haver espai entre elles dues, en clara al·lusió a la cultura de la privacitat en la qual ha ingressat Cristina.

Així doncs, pot succeir que la vivenda familiar quedi fragmentada en diferents compartiments, on adults i menors fan la seva vida de forma autònoma i només es comuniquin entre ells en moments puntuals, com l'hora dels àpats; alguns autors han batejat aquesta forma de convivència amb el nom de “vivint junts separats” -living together separately-. Podem afegir-hi que la necessitat de preservar una parcel·la d'intimitat inviolable també es dóna en aquelles parelles que surten juntes però viuen en diferents pisos– living apart together-. Tal com apuntava més amunt, és cabdal tenir en compte la importància de prendre mesures per evitar aquest aïllament excessiu però també caldria pensar en la manera com l'urbanisme dels pobles i els barris s'hauria d'organitzar per tal de tornar-hi a acollir els infants i adolescents. Aquest, però, ja seria tema per un altre post.


Referència