diumenge, 5 de juliol de 2015

Es pot operar l'esquizofrènia?




Els doctors Joan Molet, Iluminada Corripio i Enric Álvarez de l'Hospital de Sant Pau, són els responsables del primer tractament de l'esquizofrènia amb estimulació cerebral profunda. Foto: Ricard Fadrique. 



Durant aquesta setmana, els mitjans ens han sorprès amb una notícia de caràcter triomfalista sobre una operació a una dona de quaranta-set anys, diagnosticada d'esquizofrènia, a l'Hospital de Sant Pau, a la qual, ens diuen els doctors que l'han intervingut, ja no la pertorben els deliris ni les al·lucinacions, els quals formen part dels anomenants "símptomes positius" d'aquest trastorn, tal com està descrit en els manuals de diagnòstic. Aquesta és una operació pionera, ens remarquen els diaris, que consisteix en col·locar a l'interior del cervell un elèctrode, controlat des de l'exterior a través d'una mena de marcapassos, que produeix una estimulació elèctrica en determinades zones, com el nucli accumbens. La base científica d'aquesta pràctica la trobem en la controvertida hipòtesi dopaminèrgica, que sosté que l'excés del neurotransmissor dopamina està en l'origen de la malaltia. 

De la biografia de la pacient, a qui anomenen Elena, ens n'expliquen ben poca cosa, només que prèviament no ha reaccionat al tractament farmacològic; que ara ja surt de casa; participa de les reunions familiars sense que la molestin els símptomes descrits i planeja un viatge en un futur proper. O sigui, que l'electricitat li ha canviat la vida. Res d'efectes secundaris ni altres complicacions. Properament, set voluntaris més se sotmetran al mateix procés "miraculós". Què és proposen? Establir un protocol per a tots els afectats que "no responguin a la medicació"?

Ho diré sense embuts: com a psicòloga, em resulta profundament pertorbador que es realitzin aquesta mena de reportatges, sense posar en relleu l'intens debat que hi ha actualment en el món acadèmic respecte la visió biologista dels problemes psicològics. En primer lloc, caldria subratllar la fal·làcia consistent en afirmar que els psicofàrmacs són un tractament eficaç i recordar les dificultats que existeixen per a justificar la hipòtesi dopaminèrgica, presentada com un dogma de fe (Gonález-Pardo i Pérez-Álvarez, p.132-133):

Sin embargo, más de cincuenta años después de la introducción de los antipsicóticos, incluyendo los modernos antipsicóticos atípicos, han surgido serias dudas sobre su efectividad o eficacia en la vida real, ya que una gran mayoría de los que sufren esquizofrenia abandonan el tratamiento con antipsicóticos por sus efectos secundarios y su ineficacia para aliviar muchos de sus síntomas. 

En realidad, algunos estudios muestran que el tratamiento con antipsicóticos parece incrementar el número de ingresos hospitalarios en gran parte de personas con esquizofrenia frente a aquellas no tratadas, sobre todo cuando transcurren varios años de tratamiento […]Además la hipótesis de la hiperactividad dopaminérgica como origen de la esquizofrenia, propuesta por Carlsson, no parece tener apoyo empírico consistente.” 


És important recalcar que davant de la creença que l'esquizofrènia brolla de les neurones, hi ha estudis que posen de manifest que determinades experiències, com els processos migratoris, el consum de substàncies o els abusos sexuals patits durant la infància també poden conduir a un brot psicòtic. No ha de ser necessàriament el cas de l'Elena, per descomptat, però segrestar la seva història personal a favor d'aquest reduccionisme bioquímic em sembla directament inhumà. Per altra banda, el context de la modernitat, tal com sostenen alguns autors (Pérez-Álvarez, 2012) és imprescindible per a comprendre aquesta forma d'hiperreflexivitat que apareix en l'esquizofrènia i que no es donava en èpoques anteriors (p. 166, 168 i 169):


La cuestión es que la esquizofrenia, caracterizada por su aspecto solipsista y autista y por la experiencia enajenada de sí mismo, sólo es posible en el contexto histórico y en la sociedad que ha dado lugar a un sujeto individualizado, separado y autocentrado, como es el caso del sujeto moderno. Es más, cabe proponer que estas características de la esquizofrenia, un tanto paradójicas, como la grandiosidad solipsista y sentirse una “cosa” y la experiencia de ser un cuerpo-sin-alma (cual zombi o Cyborg) y de ser un espíritu-sin-cuerpo (cual cámara fotográfica o escáner), suponen alguna suerte de fisura en el yo como las dibujadas en términos de duplicado empírico-trascendental y del dualismo cuerpo-mente [...]


Por lo que aquí respecta, permítase pasar a señalar la cuestión epidemiológica que sitúa el origen de la esquizofrenia precisamente en la época moderna, a partir de la segunda mitad del siglo XVIII en adelante, […] En este contexto, la industrialización y la urbanización son fundamentales, pero no por la dieta, el alcohol, las toxinas o las infecciones, sino por la nueva forma de vida que implican. Es en esta época en la que empieza a darse la disolución tradicional asentada en la comunidad y el nacimiento de la sociedad de los individuos […] Como dice Robert Nisbet en La formación del pensamiento sociológico I (original de 1966): “En el mundo moderno, la historia parece apuntar claramente en todas partes hacia la separación de los individuos de las estructuras comunales y corporativas: de los gremios, de la comunidad aldeana, de la iglesia histórica, la casta o el estado, y de los lazos patriarcales en general. Algunas personas, quizá las más, ven esta separación en los términos progresistas de una liberación, la emancipación de una tradición que se ha vuelto opresiva. Otros adoptan una opinión más sombría, y ven en ello el surgimiento de un nuevo tipo de sociedad, donde el egoísmo moral y el atomismo social son las cualidades dominantes” 

Per si algú troba massa "radical" aquest plantejament, recordarem que hi ha altres autors (Costa i López, 2014) que sostenen que ni tan sols s'hauria d'emprar el terme psicopatologia perquè aquest està lligat a un model anatomoclínic, que ha donat excel·lents resultats en el camp de la medicina però que aplicat en l'àmbit dels problemes psicològics esdevé una patètica paròdia d'ell mateix (p. 55 i 61):

Pero, al igual que sobre la bilis negra se construyó la doctrina del modelo humoralista de la melancolía, se construirá ahora sobre los modelos científicos de la patología humana la doctrina del modelo psicopatológico. El supuesto desequilibrio de los humores dará paso, ya en el S.XX, al supuesto desequilibrio de los neurotransmisores cerebrales. Pero, al igual que la posesión de Satán y la bilis negra como supuesta causa de la melancolía eran una invención, también ahora la conversión de las experiencias vitales en patología, en psicopatología, va a ser una ficción, y la supuestas psicopatologías, una enfermedad inventada, una logomaquia que no nos permitirá comprender tampoco el significado profundo de las experiencias […] 

Basta hacer un recorrido por los escritos de las figuras clave de la psiquiatría desde Pinel hasta hoy para constatar que no hay un solo lugar en el que se muestre evidencia alguna de que los comportamientos observados sean una enfermedad, de que exista la correspondiente anatomía patológica, una relación causa-efecto entre una hipotética lesión, disfunción o desequilibrio y el comportamiento observado, del mismo modo que sí la hay entre una hepatitis y la ictericia, entre un enfisema pulmonar y la disnea, entre una broncopatía y el esputo” 

En cas que les controvèrsies sorgides de la investigació no fossin suficients, també hem de visibilitzar la gran quantitat de persones que se senten damnificades per haver estat primer etiquetades i posteriorment drogades. De tant en tant, apareix alguna carta en un diari o suplement dominical que m'agrada llegir i que descriu perfectament la desesperació de tots aquells que no troben consol en les consultes dels metges, psicòlegs o psiquiatres. En el blog Postpisquiatría recullen el testimoni de Fernando Alonso, que es defineix com a supervivent del Sistema de Salut Mental, en un text que titula "Se necesita otro pensar. Y se necesita ya". És recomanable llegir-lo sencer però aquí en teniu un revelador extracte: 

En un plano estrictamente personal, puedo decir que experimento alucinaciones auditivas desde los 19 años y que, como es lógico, he hablado con muchos psiquiatras, psicólogos y terapeutas desde entonces, pero jamás ninguno de ellos me ha ofrecido el conocimiento práctico que he podido adquirir leyendo y, sobre todo, escuchando a otras personas que a su vez también escuchan voces. Los saberes que se comparten entre iguales escapan a los marcos de la especulación teórica, se diluyen en las narraciones individuales y ofrecen pistas para reconstruir el propio camino hacia una recuperación real y efectiva. La inmensa mayor parte de lo que sé sobre lo que me pasa se lo debo a otros, a otros como yo: la comunicación o incomunicación con la familia, la gestión de las alucinaciones en el trabajo, la información sobre ingresos hospitalarios, la importancia del descanso, la influencia en las relaciones de pareja, los factores de riesgo que pueden desembocar en una crisis, pautas de prevención… la lista sería interminable” 

En la línia que comenta en Fernando, els propers 6 i 7 de Novembre tindrà lloc a Alcalá de Henares (Madrid) el 7è Congrés Mundial de Hearing Voices (Entrevoces) -vegeu l'enllaç a la llista de referències-, que va començar a celebrar-se a Maastricht l'any 1997 i que té com a objectiu principal investigar i socialitzar els coneixements adquirits per professionals i "escoltadors de veus" que formen part de grups d'arreu del món. També s'aconsegueix, a diferència del diagnòstic, desestigmatitzar el sofriment derivat de les "al·lucinacions" i altres vivències psicològiques. No es tracta aquí d'aniquilar les experiències singulars sinó d'aprendre a conviure-hi. De vegades, ens oblidem que la nostra professió consisteix precisament en escoltar l'altre i aquesta valenta iniciativa ens ho recorda novament. No estem davant de cap fórmula màgica però sí d'una proposta innovadora i humana, que permet obrir nous camins en el camp de l'atenció a l'usuari dels serveis de salut mental, sense oblidar el context de precarietat, fragilitat i aïllament en el qual ens trobem. Tal com apunten irònicament Costa i López, finalment, el model biomèdic s'ha acabat convertint en un deliri, ell mateix, atesa la seva rigidesa i absoluta dificultat per assumir els propis errors. Qui necessita amb més urgència la teràpia? 



Referències 
  • Costa, M. y López, E. (2014). Los problemas psicológicos no son enfermedades. Madrid: Pirámide. 
  • González-Pardo, H. y Pérez-Álvarez, M. (2007). La invención de los trastornos mentales. Madrid: Alianza Editorial. 
  • Pérez-Álvarez, M. (2012). Las raíces de la psicopatología moderna. Madrid: Pirámide.