Autoculpabilització






Pintura a l'oli de Francine Van Hove


No sé si heu escoltat com algunes dones que han patit abusos terribles en una relació de parella narren les causes de la seva lacerant experiència. Per part meva, un dels recursos argumentals que trobo esgarrifosos -i que pensava que ja estaven superats- és l’apel·lació a una anomalia interna. Se suposa que si van ésser vexades és perquè “tenen” una addicció sentimental, pateixen baixa autoestima o no sé quina síndrome de moda, en virtut de la qual, com si es tractés d’una mena de possessió diabòlica, es veuen abocades a iniciar relacions conflictives. Això quan no creuen que podrien haver aturat a temps les agressions o van fer quelcom per provocar-les. Si seguim aquesta lògica simplista, només cal que a la teràpia es corregeixin aquests “defectes” i aleshores ja estaran preparades per establir vincles “saludables”. Uns quants exercicis de fitness emocional i llestos.


A banda de la negació del marc social de desigualtat, cal observar que en cap moment es fa referència a la situació existent, abans de caure a les grapes de l’individu que les va humiliar de les mil maneres imaginables. De vegades, pregunto: Com et trobaves abans de conèixe’l? I resulta que ella estava pletòrica. Precisament, va ser arran de la relació, marcada pel control i l’hostilitat, que li van quedar greus seqüeles psicològiques. També es pot donar el cas que s’estés divorciant, per exemple, es trobés aïllada i el depredador hagués sabut aprofitar l’avinentesa per abraonar-se-li al damunt. O potser van existir experiències traumàtiques durant la infància, les quals caldria tenir igualment presents per comprendre com ha quedat marcada la seva trajectòria sentimental. En qualsevol cas, és necessari rescatar la biografia particular de cada clienta perquè, d’altra manera, el terreny cap a l’autoculpabilització està perfectament abonat.


Convé recalcar que aquestes argúcies de manual d’autoajuda contribueixen a que l’abusador es mantingui en un discret segon pla, com si ell no formés part del problema i la seva conducta brutal no tingués res a veure amb el sofriment de la supervivent. De manera més o menys voluntària, a través d’aquesta retòrica amb olor de naftalina, es maquillen els comportaments opressius. Ho recordarem altra vegada: la violència s’ha d’identificar, anomenar en veu alta i denunciar clarament, sense subterfugis, perquè si no contribuïm a reproduir-la. Lamentablement, en repassar la història de la psicopatologia moderna, trobem nombrosos exemples d’encobriments similars, susceptibles de ser interioritzats per les persones agredides. Res no està més lluny de l'emancipació de la dominada que donar per bons aquests discursos perversos.


Tal com recorda la psiquiatra Judith Lewis Herman, en el meravellós clàssic Trauma and Recovery (2015), els investigadors i els clínics han fet grans esforços per buscar l’explicació de diversos crims en el caràcter de les víctimes. En el cas específic de les maltractades en l’àmbit domèstic, la recerca s’ha centrat habitualment en estudiar els suposats trets de personalitat que les podrien predisposar a endinsar-se en una espiral destructiva però resulta que, després de tanta dedicació, mai no s’ha trobat el perfil en qüestió. És cert que de vegades existeixen problemes psicològics importants  abans d’iniciar una dinàmica d’explotació però la majoria d’afectades, sosté Herman, senzillament travessa per una situació de crisi temporal o de pèrdua recent, que les fa sentir soles, infelices o alienades. Aquesta línia de recerca, encaminada a confirmar que les dones fomentem la nostra pròpia victimització és, doncs, completament fútil.


Com és lògic, si la lupa se situa damunt del comportament violent masculí i les característiques dels homes, els resultats són fructífers. En el passat, quan els científics no comptaven amb la col·laboració dels maltractadors,  tal com succeí en un estudi de l’any 1964, titulat The Wife-Beater’s Wife, es dirigia la mirada cap a les colpejades, descrites com a castrades, frígides, agressives, indecises i passives. Finalment, aquelles ments privilegiades van concloure que la virulència conjugal tenia la funció de satisfer “les necessitats masoquistes” de les esposes.  Ja us podeu imaginar la mena de teràpies sorgides d'aquestes teories monstruoses, que no s’allunyen gaire del contingut de manuals com el que vàrem denunciar fa unes setmanes en aquest blog, encara disponibles a les nostres llibreries. Un moment clau d’aquesta llarga controvèrsia va emergir a mitjan de la dècada de 1980, quan un grup d’homes psicoanalistes pretenia incloure en el manual diagnòstic de l’APA el “trastorn masoquista de la personalitat” per tal d'aplicar-lo a persones que romanien en una situació d’abús, quan tenien l’opció d’alterar-la. Gràcies a l’oposició de diversos col·lectius de dones -entre les quals la professora Judith Herman- es va poder aturar aquesta aberració, que va quedar relegada a la marginalitat. Avui en dia, tenim clar que no hi ha cap patologia subjacent que aboqui ningú a una relació basada en el terror. És la tirania la que origina els traumes i no pas cap defecte inherent en nosaltres, que hagi de ser prèviament esmenat. No ens deixem enredar pels nous cants de sirena, que a banda de sortir de la boca dels troglodites més grollers, també arriben disfressats de les millors intencions.





Referència


·        Herman, J. (2015). Trauma and Recovery. New York: Basic Books.






Comentaris

Traducció del blog