Benzodiacepines: sí, són perilloses





El passat 11 de juliol es va celebrar el “Dia mundial de la conscienciació sobre les benzodiacepines”; entre altres objectius, la iniciativa pretén prevenir la prescripció abusiva d’aquestes substàncies tòxiques en el context mèdic. Malauradament, en alguns mitjans se segueix promovent la visió de l’ansietat com una malaltia, que requereix tractament farmacològic durant un període indeterminat de temps.



Durant les darreres setmanes, per les xarxes socials, ha corregut com la pólvora un article autobiogràfic de la psicòloga de Bilbao Iria Reguera, en el qual la professional “confessava” que pateix ansietat. El seu testimoni ha esdevingut tan popular que fins i tot alguns diaris se n’han fet ressò i l’han acompanyat d’un enllaç a una columna de l'Elvira Lindo, on l'escriptora hi descrivia l’ansietat com una malaltia crònica, que requereix un tractament per a tota la vida. Allò més lloable del text de la psicòloga, segons el criteri de bona part d’internautes, és que ella “admet” que és vulnerable i pot sofrir algun dels anomenats trastorns mentals. De la mateixa manera que la majoria de mortals, ha fracassat en la comesa de gestionar pel seu compte les crisis i per això ha necessitat recórrer tant al suport mèdic com al psicològic. En cap cas pretenc acarnissar-me amb la meva companya en un moment de patiment: jo també considero que es necessita coratge per relatar la travessia per una etapa dolorosa -quelcom inevitable a la vida, per altra banda- però sí que m’agradaria aturar-me en un dels punts qüestionables de l’escrit, que al meu entendre contribueix a difondre diversos mites sobre aquest problema psicològic, precisament aquells que l’afectada assegura que vol combatre.

Deixaré de banda les controvèrsies que podria suscitar la teràpia cognitivo conductual que segueix i em centraré en la banalització de l’ús de la benzodiacepina que li van receptar per afrontar els atacs de pànic i l’insomni: el Lorazepam (el subratllat és meu):

“Además de buscar ayuda psicológica acudí a mi médico de cabecera, derivada desde el servicio de Urgencias en el que acabé después de dicho primer ataque donde hicieron uso del Lorazepam para controlar mi ataque. Ella me propuso un tratamiento farmacológico que en un principio no quise seguir.

Dos días después del primer ataque de pánico sufrí el segundo estando en casa. A pesar de saber lo que me estaba pasando y que ya me había ocurrido antes sin mayores consecuencias no fui capaz de manejarlo y, de nuevo, tuve que recurrir al Lorazepam ya que el miedo me sobrepasaba y todavía no tenía las herramientas necesarias para sobrellevarlo sin ayuda de fármacos […]

Durante las primeras semanas, ya lo he comentado, preferí no tomar demasiado Lorazepam a pesar de que mi médico me lo había recomendado. Profesionalmente siempre he defendido la combinación de psicoterapia y uso controlado de medicación, pero cuando me llegó el turno a mi caí en los mismos prejuicios que otras personas y temí engancharme, volverme tolerante y necesitar cada vez más, etc. Probé a tratarme únicamente con psicoterapia, pero la mayoría de las noches necesitaba media o una pastilla para conseguir dormir […]

Finalmente, acepté el consejo de mi doctora de cabecera, a la que agradezco su buen hacer, ya que desde el primer momento me trató con respeto, seriedad y preocupación, y comencé a tomar algo de medicación — siempre bajo control e indicación médica — a media tarde para llegar a la noche más calmada. Dejar de sentir ese miedo tan intenso y constante gracias a la medicación me ayudó no solo a ser capaz de relajarme, sino a ser capaz de aprovechar la terapia mucho más y mejor, ya que al fin podía comenzar a concentrarme […]

Como he dicho al principio, nadie está libre de sufrir cualquier tipo de enfermedad, independientemente de su profesión, pero los trastornos de ansiedad pueden mejorar y controlarse con ayuda profesional. En mi caso fue necesaria la ayuda de psicoterapia y medicación. Cada uno debe buscar la opción que mejor se ajuste a sus necesidades, pero siempre, siempre, siempre solicitar ayuda profesional. Se puede controlar, puedes no solo recuperar tu vida normal, sino mejorarla. Pero no puedes ni tienes por qué hacerlo solo, no importa si eres psicólogo, amo/a de casa o astronauta. Necesitamos ayuda y debemos buscarla tanto en nuestro centro médico de atención primaria, donde tu médico de cabecera valorará si tratarte él o derivarte al psiquiatra, como en un psicólogo especializado en trastornos de ansiedad. La página web del Colegio Oficial de Psicólogos de tu provincia puede ayudarte en dicha búsqueda”

Val a dir que el seu testimoni és ben interessant, en la mesura que descriu una de les rutes habituals a través de les quals els usuaris truquen a la porta del psicòleg o el psiquiatre. S’experimenta un malestar aclaparador; s’acudeix a un servei d’urgències i posteriorment es sol·licita tractament. La Iria i els diaris que li fan d’altaveu defensen que tothom hauria de seguir un camí assistencial a l’hora d’abordar l’ansietat-en la nostra societat no hi ha massa opcions per afrontar-la, certament- però s’obliden d’esmentar qüestions fonamentals, com ara el període recomanat d’ús de les benzodiacepines, que oscil·la entre les 2 i les 4 setmanes, inclosa la fase de retirada. ¿Quantes persones coneixeu que les hagin preses d’una manera tan limitada, que també té els seus riscos?


Penso que és fonamental alertar, contràriament a allò que s’afirma en aquest article viral, que les benzodiacepines sí que generen tolerància i dependència per la qual cosa cal ésser molt curosos en focalitzar el tractament en els termes abans esmentats, després que s’hagin esgotat totes les alternatives a l’abast, especialment en sectors vulnerables de la població, com poden ser les persones grans. Entre els efectes adversos associats a un consum prolongat s’hi troben el rebot dels “símptomes” pels quals van ser receptades, que és interpretat habitual i erròniament com un agreujament del trastorn diagnosticat; l’alteració de l’arquitectura del son i una pèrdua de l’eficiència del mateix; malsons, agitació, amnèsia, confusió, depressió, problemes psicomotors, increment del risc de caigudes, etcètera. A la meva manera de veure, una de les línies d’investigació més interessants és la que prova d’esbrinar la relació existent entre el consum de psicofàrmacs i el risc de patir patologies neurodegeneratives tipus Alzheimer. No deixa de ser paradoxal que un tractament que suposadament “cura” l’ansietat provoqui tants problemes addicionals, els quals, a banda d’un enorme sofriment, també originen una despesa afegida considerable.

Una de les reclamacions destacables dels promotors del “Dia mundial de la conscienciació sobre les benzodiacepines” és que els pacients que hi han esdevingut addictes disposin de recursos per poder abandonar paulatinament la droga, sense sofrir els efectes terribles d’una retirada brusca. Entre els nombrosos afectats, també s’hi compten víctimes mortals, que no van poder sortir de l’espiral en la qual van ésser arrossegades en l’entorn assistencial. Si tenim en compte que a Espanya s’ha disparat el consum de tranquil·litzants en els darrers anys i que es troba en els primers llocs del rànquing de països europeus on se n'abusa, potser caldria evitar que els mitjans promoguessin visions tan lleugeres i esbiaixades d'un problema psicològic que, com és ben sabut, té unes fondes arrels socials. Seria interessant escoltar propostes polítiques innovadores, que anessin més enllà de la farmàcia. Restarem a l'espera, mentre provem que no ens devori l'ansietat.






Comentaris

Traducció del blog