Les contradiccions de la gavina multicolor




Fotografia extreta de republica.com


Fem un petit salt en el temps i situem-nos uns deu anys enrere. Si algú hagués pronosticat que en la celebració de l’Orgull Mundial 2017 hi anirien representants del PP i que, a més a més, proclamarien ben convençuts que havien acudit a l’acte perquè “està a favor de la diversitat que lluita contra aquells intolerants” hauríem esclafit de riure. Però no es tracta de cap acudit. Aquestes paraules han sortit realment de la boca de l’atípica Andrea Levy (a la imatge, tocant-se el nas), que va assistir al multitudinari esdeveniment amb els seus companys Javier Maroto, el primer membre del partit en celebrar una boda homosexual, i Borja Sémper. Davant d’aquella singular estampa, vaig recordar les paraules de la difunta periodista María Antonia Iglesias, que no es cansava de repetir en els platós que quan es produïa algun avenç inevitable en matèria de drets a Espanya -divorci, avortament, etcètera-, després d’haver-s’hi oposat amb vehemència, els polítics de dretes corrien “en tromba” a pujar al carro de la novetat.


Però la polèmica no va acabar aquí perquè una de les consignes que va destacar Levy, ben arrapada a la pancarta, va ser que aquella era la primera vegada que els hi convidaven i per això havien acceptat la cita encantats. De les seves declaracions es desprenia que no eren els “dolents de la pel·lícula” sinó més aviat unes víctimes llargament marginades pel col·lectiu LGTBIQ -una etiqueta, per cert, amb la qual no tothom combrega però aquest seria tema per un altre post-. Com era de preveure, les xocants declaracions de la vicesecretària d’estudis i programes van desfermar un tsunami de comentaris àcids a les xarxes socials, els usuaris de les quals recordaven les nombroses vegades que el PP havia posat pals a les rodes a la defensa dels seus drets. Alguns retrets fins i tot anaven acompanyats de portades de diaris, que evocaven la cara més rància de la seva formació. En altres memes es recollien “frases cèlebres” de líders conservadors com Manuel Fraga o José María Aznar, que van deixar anar perles dignes de passar a la fosquíssima història homòfoba d’Espanya. ¿Ha superat realment el PP la fixació obsessiva contra la diversitat o potser és que té dues ànimes irreconciliables? ¿Quins motius, a banda dels pretesament humanitaris, els han impulsat a protagonitzar un canvi tan visible?


Darrere de la presència d’Albert Rivera (Ciutadans-Ciudadanos) s’hi dibuixa l’ombra del negoci de la maternitat subrogada; potser la gavina del logo popular també esdevindrà multicolor per raons pecuniàries. És la nova gallina dels ous d’or. Es pot interpretar aquesta metamorfosi i major inclusió com un avenç, certament, però també com el senyal d’una politització col·lectiva que ha estat engolida per l’esperit comercial de l’Orgull. Al meu entendre, després de tot el mal causat, serien necessàries, com a mínim, unes declaracions de reconeixement dels errors comesos i l’expressió d’una ferma voluntat de canvi per part del PP. Atesa l’estreta  relació mantinguda amb cardenals i bisbes, tampoc seria sobrer que es desmarquessin sistemàticament de declaracions que inciten a la violència contra els homosexuals, tan profundament ofensives que no vull ni reproduir-les. En matèria de memòria històrica, serien d’agrair més gestos de rescabalament a les víctimes, que van sofrir un inenarrable calvari durant la dictadura. Només  per promoure la despatologització, resten incomptables mesures per prendre. Queda un llarg camí per recórrer. No considero que es puguin assaborir les mels de l’èxit present, mentre s’ignora el passat i es contempla el futur sense compromisos ferms. La gavina multicolor ha de resoldre les seves múltiples contradiccions. I no crec que cap psicoanalista la pugui ajudar.




Comentaris

Traducció del blog