Què volia explicar l'artista?



Imatge de la peça El rei sol de l'escultor Gerard Mas


El passat diumenge vaig anar a Sant Feliu de Guíxols, a gaudir de l’exposició de pintura de l’Espai Carmen Thyssen. De rebot, vaig descobrir la mostra d’escultura Iconoplàstia, que es pot veure al Monestir fins al 15 d’octubre. Allò que m’ha impulsat a escriure sobre aquesta troballa accidental ha estat que totes les peces em van sorprendre per la seva capacitat d’absorbir l’atenció i provocar uns instants de descol·locació reflexiva. Encara no coneixia l’artista, el ganxó Gerard Mas, guanyador -això ho vaig saber després- d’un premi atorgat per la Fundació Vila Casas. Em va impactar el fet que materials majestuosos com el marbre o l’alabastre, que generalment associem a respectables representacions clàssiques, adoptessin la forma de personatges irreverents. Vaig quedar embadalida davant d’aquelles figures, alhora belles i burletes. Semblava que testimoniessin un canvi, una metamorfosi que havia passat desapercebuda i de la qual calia que ens adonéssim, a través d’un cop d’efecte satíric. L’un al costat de l’altre, s’hi trobaven diversos busts, que representaven dames del Renaixement però amb la peculiaritat que una d’elles, per exemple, alletava un porcell. Una altra exhibia, orgullosa, un somriure on hi destacaven els aparells dentals i una tercera feia un globus amb un xiclet, com si fos una adolescent ensopida, en una interminable reunió d’adults. La següent dedicava un llengot al visitant, mentre que la darrera subjectava una rata llefiscosa. Potser l’ordre no era exactament aquest però jo el recordo així.

Després hi havia els animals: un gos de “raça perillosa”, assegut com un  esfinx altiu, amb la mirada fixada en l’horitzó i també una ovella, la llana de la qual havia estat esquilada, tot deixant a la pell de xai la forma de l’Eixample barceloní. M’hauria emportat cap a casa un nadó adormit, esculpit en un marbre rosat, que jeia al costat d’un garrí, al qual s’abraçava tendrament. Però les figures que realment em van impactar -me’n deixo unes quantes- van ser un parell, concretament, elaborades bàsicament amb fusta. L'espai semblava presidit per un nen petit, amb cara de males puces, que esguardava tota la sala, arrogant, des del capdamunt d’una trona altíssima -a la imatge-. S’anomenava El rei Sol i, evidentment, no es tractava pas de la representació de Lluís XIV. Avui, en observar-lo en una fotografia, no m'ha fet l'efecte que la criatura tingués tanta mala bava com al museu, on em va mirar amb un rostre de desafiament espaordidor. Allà, vaig veure claríssim que aquell infant il·lustrava el paper que poden adoptar els menors en la individualitzada societat moderna, on els nens i les nenes, dipositaris de les il·lusions i les frustracions dels adults desemparats, poden esdevenir tan aviat tirans sense escrúpols, com víctimes d’una violència desfermada. Ho vaig sentir com una evidència inqüestionable. En la segona que em va colpir s’hi representava un cap d’home, que dibuixava un mig somriure. Tenia un ocell arrapat a prop del coll, que semblava que tingués la intenció de picar-li la cara, arran d’orella. I el seu cos conservava la forma original del tronc d'on va néixer. Altra vegada, em va semblar evident que aquell senyor sentia veus i tenia una relació conflictiva amb el propi cos, com passa amb algunes persones a les quals se’ls ha diagnosticat d’esquizofrènia. Però el nom de la peça no tenia res a veure amb la meva percepció psicologista: es deia l’Ornitòleg. Resulta que s'evocava els amants i estudiosos dels ocells i a l'artista probablement mai no se li va ocórrer aquella interpretació que, de bones a primeres, a mi m’havia semblat incontestable.

Què volia explicar, doncs, exactament? En l’opuscle que em van entregar a l’entrada del museu, s’hi llegia: “Aparentment de manera molt subtil, les obres de Gerard Mas alteren els registres ordenats d’una percepció estètica adquirida i provoquen una sensació d’estranyesa emprant com a llenguatge la poètica i la ironia”. Certament, aquella definició era adequada però no esgotava l’experiència visual, és clar. Sempre hi ha una zona, si se la pot anomenar així, que fins i tot roman oculta a la consciència de l’autor, que no domina completament el curs de la creació de l’obra ni molt menys la seva interpretació, que es manté oberta. La novel·lista i assagista Siri Hustvedt, en el fascinant i controvertit La mujer temblorosa, explica així aquests moments de descontrol creatiu (pàgs. 81-82; les cursives són de l’autora):



“Sin embargo, en la conciencia popular la histeria y la escritura automática han adquirido con el tiempo ese tono sepia que tiene la terminología anticuada y que usaban los médicos de levita y sombrero de copa. Janet inspiró a los poetas surrealistas franceses para intentar la escritura automática a fin de liberar la creatividad del inconsciente. La médium Hélène Smith practicaba en el siglo XIX la escritura automática sumida en un trance y defendía que los textos que así producía eran mensajes de los marcianos. Dicha práctica se ha visto ensombrecida por su relación con la hipnosis, la poesía y lo oculto y, sin duda, también por el paso del tiempo. Hoy sufrimos de un orgullo desmedido. Basándonos en la equivocada creencia de que el progreso es perpetuo, pensamos que siempre estamos avanzando y que somos cada vez mejores y más listos.

Quien practica la escritura automática lo hace sin controlar lo que escribe. Yo no he escrito este texto; alguien lo ha hecho por mí. Este fenómeno podría denominarse síndrome de la mano ajena cultivada. A pesar del paso del tiempo, la sensación de que las palabras le son dictadas al sujeto en lugar de ser una creación propia no ha desaparecido. Muchos poetas, entre ellos Blake y Yeats, incluyendo a algunos contemporáneos como James Merrill y Theodore Roethke, creían que recibían versos de los espíritus, de los muertos o simplemente de una súbita inspiración que les llegaba como un rayo. Debo decir que esto no es algo infrecuente entre los escritores, más bien es algo habitual. A menudo me sucede que, cuando un texto me sale con fluidez, pierdo la noción de lo que estoy escribiendo; las frases surgen como si fueran ajenas a mí, como si fuera otra persona quien las escribiera. Debo decir también que ésa no es mi manera habitual de escribir, que consiste en penosas y largas frases de inicio y reinicio del texto y continua corrección y pulido del mismo. Pero la sensación de rapto me sobreviene varias veces durante la redacción de un libro, casi siempre cuando estoy a punto de finalizarlo. No escribo; soy escrita. Si fuera proclive a las explicaciones místicas podría imaginarme que un ángel (o un demonio) había estado jugando con mis dedos mientras tecleaban. No es mi deseo convocar a un querubín ni a un demonio, sino convertir en algo natural lo que ha devenido tabú entre la comunidad científica. ¿Qué se pone en marcha con la escritura automática? ¿El inconsciente o la autosugestión? ¿Un texto incubado que aflora de repente en palabras? ¿Recuerdos subliminales que se configuran y se hacen conscientes?”

Quan els fan entrevistes, els creadors ofereixen les seves pròpies explicacions racionals respecte les peces exhibides. Poden referir-se a les tècniques que han emprat, a les fonts d’inspiració que els han mogut o a les elaborades idees que tenien quan van emprendre l'àrdua tasca artística. La majoria treballa de manera metòdica i té ben clar una part del missatge que vol transmetre, naturalment, però, ¿com es podria narrar de manera precisa i acabada, per exemple, el context històric que l’embolcalla o la tradició que el precedeix i de la qual ha quedat amarat? I el seu món interior, autobiogràfic, ¿on hauríem d'ubicar-lo i com caldria traduir-lo en paraules? El títol d'aquest post no té massa sentit perquè no tot és explicable, afortunadament. Estic d'acord amb Siri Hustvedt que estem davant d'un tema tabú, en una societat que reverencia els científics tothora i de la qual ens podem alliberar, ni que sigui per una estona, mentre ens deixem sorprendre en una galeria d'art.



Referència


·        Hustvedt, S. (2010). La mujer temblorosa o la historia de mis nervios. Barcelona: Anagrama.



Comentaris

Traducció del blog