Un pou sense fons

 Malgrat els nombrosos testimonis que afloren a la superfície, encara no tenim capacitat per avaluar l'abast de la violència sexual contra les dones, especialment les més vulnerables.

El passat dimecres vaig tenir l'oportunitat d'assistir, al teatre municipal de Sant Feliu de Guíxols, a la presentació de la campanya engegada pels Mossos d'Esquadra i el Dincat -Federació Catalana de la Discapacitat Intel·lectual- per a prevenir i detectar diversos tipus d'agressions a persones amb discapacitat. Tal com  s'esmenta en la notícia que va publicar-ne l'endemà el Diari de Girona, a banda d'explicar en què consistirien els tallers promoguts pels agents, es van exposar diverses dades d'un estudi dut a terme pel Dincat, entre les quals s'hi apuntava que la meitat de les dones participants havien sofert victimització sexual com a mínim una vegada a la vida. Un de cada tres, quan es tractava dels homes. Aquestes dades esgarrifoses en ajuden a visibilitzar què succeeix quan a l'eix de l'opressió de gènere s'hi uneix el de la "capacitat".

El responsable d'envelliment, salut mental i sexualitat de la federació, Israel Belchi, va puntualitzar que la mostra emprada en la recerca no era representativa però, no obstant això, calculava que les xifres reals podrien aproximar-se bastant a les revelades en l'estudi. Fins i tot es va aventurar a fer càlculs sobre els casos que hi devia haver entre els assistents a l'acte. Va ser una manera dura d'expressar-ho però va connectar directament amb la crua realitat circumdant perquè una part important dels abusadors actuen en l'entorn més immediat de les víctimes. De tota manera, em va quedar el dubte de saber si es tenien en compte els episodis que afecten persones que no poden expressar-se verbalment -a causa d'una paràlisi cerebral, per exemple. ¿Si ningú més no presencia directament l'agressió, quines possibilitats hi ha que aquesta aflori a la superfície?. Em va fer la impressió que estem davant d'un pou del qual mai no en coneixerem la fondària real.

Però el moment vertaderament colpidor de l'acte encara havia d'arribar, de la mà de tres usuàries que van oferir el seu testimoni sobre l'experiència d'haver participat en els tallers, els quals van ajudar-les a identificar i abordar una violència que pot adoptar diverses formes. Aleshores es va dimensionar de debò la magnitud del drama que tenim al davant. Va ser impressionant el coratge que van demostrar les noies per relatar la seva experiència i, sobretot, com van aconseguir tirar endavant malgrat tot. Potser hi va haver algú que va ser capaç d'empassar-se les llàgrimes però era francament difícil no esclatar a plorar sense poder parar. 

Malauradament, aquella petita esperança es va ensorrar en poques hores a causa de la sentència a La Manada, que transmet el nefast missatge a la ciutadania que una brutal agressió sexual col·lectiva a una noia completament indefensa no es considera violació. ¿Com podem encoratjar ningú a  confiar en la Justícia després d'aquesta monstruositat? A banda de les enceses manifestacions de rebuig al carrer, convé destacar la ventilació d'incomptables episodis vexatoris, a través de l'etiqueta de Twitter #cuéntalo, proposada per l'escriptora Cristina Fallarás. Dels múltiples relats exposats, és particularment dur constatar com s'han enterrat en la memòria, silenciat o normalitzat els atacs dels homes en l'entorn laboral, en els mitjans de transport i un llarg etcètera de contextos. Ja és hora de parlar clar i aturar aquesta bestialitat insuportable perquè en el fons del pou aviat no podrem ni respirar.